diumenge, 6 de novembre de 2016

Alytes muletensis (I) - Ferreret



El ferreret, Alytes obstetricans, és un gripauet endèmic de l'illa de Mallorca i en perill d'extinció, tant per la introducció humana de nous depredadors i competidors a l'àmbit insular (Natrix maura i Pelophylax perezi, respectivament) com per l'entrada de noves malalties, com la temuda quitridiomicosis. Un fet curiós d'aquesta espècie és que primer fou coneguda gràcies a la troballa de restes paleontològiques seues provinents de jaciments del Quaternari mallorquí, l'any 1977 i publicades el 1979. Se l'assignà a la nova espècie fòssil Baleaphryne muletensis. Als tres anys, el 1980, de la seua descripció "prehistòrica" i gràcies al testimoni d'alguns llauradors que assenyalaven l'existència d'un anur desconegut al nord de l'illa així com antigues notes naturalistes que parlaven de la presència del gènere Alytes a Mallorca van ser descobertes les poblacions actuals de la Serra de Tramuntana.

Al tractar-se d'una espècie amb problemes de conservació s'han dedicat nombrosos esforços per assegurar la seua supervivència, entre d'altres la seua criança en captivitat. Un dels centres on es porta a terme és al Bioparc de València ciutat, d'on prové l'individu de la fotografia anterior.

Aglais io (I) - Papallona paó de dia


Melanargia occitanica (I) - Papallona escac ferruginós


Paisatges on perdre's i herpetejar

Un dels majors gaudis d'aquesta afició és el constantment trobar-se en mig de la natura, més o menys antropitzada depenent de les característiques del propi territori, però natura igualment. Una de les sort de viure al bell-mig del País Valencià, en la comarca de la Ribera Alta, és que a poc menys de mitja hora amb cotxe, tinc un ampli ventall de paisatges i ambients disponibles que al seu temps repercuteixen en el nombre d'espècies de rèptils i amfibis que puc veure.









Des de les pinades dunars de l'Albufera fins a les cims recremades del Cavalló de la Colaita, des de les ribes dels assuts del riu Magre fins als sequers de les extraccions d'algeps, des dels matollars secs de la Serra del Bessorí fins a les pinades dels Estrets, es a dir, des de Testudo hermanni fins a Vipera latastei, des de Mauremys leprosa fins a Psammodromus edwardsianus, des de Timon lepidus fins a Hemorrhois hippocrepis.

Com a mínim 25 espècies d'herpetofauna al costat de casa, com aquell que diu. Llargues caminades que m'han regalat moments com aquest:



No obstant, he aprofitat molt els diferents viatges que he fet tant gràcies a les excavacions arqueo-paleontològiques com per simple oci al llarg de la Península Ibèrica i més enllà: 


Els barrancs volcànics del nord de l'Illa de Lanzarote, a les Canàries, on excavàvem un lloc de nidificació d'aus ratites del Miocè i on jo m'entretenia en les estones lliures en perseguir les centenars de Gallotia atlantica i Tarentola angustimentalis que corretejaven entre els matolls secs.



La caldera de l'antic i inactiu volcà de Timbaiba, també de l'illa de Lanzarote, un altre jaciment paleontològic que també fou un lloc de nidificació d'aus, en aquest cas de baldrigues, actualment un lloc on veure fàcilment Gallotia atlantica.



Els jardins que envolten el jaciment arqueològic d'Empúries, la colònia grega (Neapolis) i la ciutat romana. Un autèntic refugi per a moltes espècies d'herpetofauna en plena Costa Brava.



Les muntanyes del Prepirineu de Catalunya, prou diferents a allò al que està acostumat un valencià, per la seua influència eurosiberiana i humitat ombrívola, que tant afavoreix a les espècies higròfiles.





I per acabar, el que fou una sorpresa inesperada: els boscos al nord de la ciutat de Madrid, en una visita al famós Escorial. Una visita que tot i no reportar-me cap troballa d'una espècie nova, sí que me va permetre veure la Natrix maura més gran que he vist mai.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Hyla molleri (II) - Juvenil de reineta de Sant Antoni


Pelophylax lessonae bergeri (I) - Granotes verdes itàliques

Remenejant a l'àlbum de quan feia d'arqueòleg a Pompeia he trobat aquestes fotografies que vaig fer a unes granotes verdes itàliques en una visita al jaciment arqueològic d'Herculà (Ercolano), concretament, a un toll d'aigua pràcticament salobre que hi ha on abans es trobava el port romà d'aquesta antiga ciutat. Fins fa poc hi havia debat al voltant de la classificació taxonòmica d'aquestos anurs, si les poblacions de granotes verdes de la Península Itàlica al sud de la Vall del Po i de les illes de Còrsega, Elba i Sicília eren una espècie pròpia, Pelophylax bergeri, o per contra, estaven incloses dins de Pelophylax lessonae. Finalment, a partir de diferents estudis genètics s'ha optat per considerar-les com a subespècie, P. lessonae bergeri.



dimarts, 20 de setembre de 2016

Calotriton arnoldi (I) - L'endémic tritó del Montseny



Calotriton asper (I) - Tritons pirinencs




Zamenis longissimus (I) - Muda de juvenil de serp d'Esculapi


Vipera aspis (III) - Escurçó pirinenc




Rana temporaria (I) - Granotes roges






Natrix astreptophora (II) - Juvenil de serp de collaret ibèrica


Discoglossus pictus (II) - Juvenils de granota pintada mediterrània